Teixit adipós marró i exposició al fred

Què fa el teixit adipós marró

El teixit adipós marró està ple de mitocòndries que expressen UCP1, una proteïna que desacobla la cadena respiratòria de la producció d'ATP. L'energia que hauria estat capturada químicament es allibera com a calor. És una ineficiència deliberada, i el seu propòsit evolutiu és mantenir calents els petits mamífers i els nadons humans.

Es pensava durant molt de temps que els adults el perdien. La imatge va mostrar el contrari, i una meta-anàlisi ha quantificat des de llavors la prevalença i els factors associats amb tenir-ne més ^[3]. Una revisió translacional cobreix el panorama més ampli ^[7].

Què l'activa

El fred, principalment. Una revisió sistemàtica de l'exposició habitual al fred va trobar que augmenta l'activitat del teixit adipós marró en humans ^[1]. Els efectes de l'exercici sobre l'expressió de UCP1 han estat meta-analitzats ^[5], amb resultats menys impressionants del que suggereix l'entusiasme pel "bruniment". Les intervencions dietètiques han estat revisades sistemàticament ^[4] i els efectes són petits.

Un descobriment mereix èmfasi perquè socava molts consells de protocol: la termogènesi induïda pel fred varia al llarg del dia ^[6]. Un bany d'ice a les 6 del matí i un a les 6 de la tarda no són el mateix estímul, cosa que significa que la majoria dels protocols publicats no estan controlant una variable que importa.

L'exposició al fred activa el teixit adipós marró

El problema aritmètic

Aquí és per què això no es converteix en una intervenció per perdre pes. Fins i tot les estimacions generoses del teixit adipós marró adult màximament activat posen la seva contribució en les desenes baixes de quilocalories per dia — de l'ordre d'una galeta. Aconseguir això requereix un malestar fred sostingut, i la termogènesi per tremolors en el múscul ordinari contribueix més que el teixit adipós marró a les temperatures implicades.

Caveats de mesura

La majoria de la quantificació del teixit adipós marró utilitza PET-CT amb un traçador de glucosa radioactiu, que mesura la captació de glucosa en lloc de la producció de calor i implica una exposició a radiació que limita la mesura repetida. La termografia infraroja s'ha proposat com a alternativa i revisada sistemàticament ^[2], amb conclusions mixtes sobre la validesa. Aquesta dificultat metodològica és una gran part del motiu pel qual el camp avança lentament.

Preguntes comunes